Rostres en l'aigua

Què bonic és tornar-te a veure. Què bonic és iniciar, de nou, una partida d'escacs sent-ne conscient que el temps no ens ha fet perdre les capacitats que abans teníem. Què bonic és mirar-te als ulls i veure que segueixen sent de la blavor més oceànica possible. I lluitar, internament, per no deixar que tots aquells sentiments emanin, de nou, de les nostres entranyes. I passejar, separats però junts, indiferents però amatents, en una ciutat desconeguda per a nosaltres. No hem perdut aquella intensitat que antany ens dominava, la que ens va obligar a apartar-nos mútuament quan la pell ens cremava. Posar, entre nosaltres, mars i muntanyes i gel i boira. I trobar-nos al cap de l'any i sentir afilar de nou els sabres. Jugar cautelosament i procurar no veure morta la reina. Medir les paraules, amb una cura mai vista, i escollir els adjectius i construir les frases com si ens anés la vida, si realment no ens hi va. Però sentir-nos part l'un de l'altre, sentir-nos propis i aliens, com abans, quan jugàvem a ser amants entre bambolines. I recitar sempre, arreu, versos de Baudelaire. Saber-nos enyorats. Saber-nos immunes al temps. Ell només és un rostre en l'aigua.