Vull
mirar-te dins dels ulls i contemplar
aquella blavor oceànica que tan important va ser en un passat
esdevingut massa llunyà. I què farem, em dius, mentre la teva
pupil·la es dilata amb força. I et responc que no ho sé, que no ho
sé ni ho he sabut mai, que el meu batec està compassat amb el teu
cor, que la misèria és només aquella línia blava en el punt més
llunyà del mar. Que Rothko ens salvarà, ofegant-nos en un quadre.
T’és suficient? Morir envoltat d’art i morir amb les ombres
entrellaçades. I pensar que em comença a espantar la similitud
entre tots dos i aquesta pal·lidesa que mai aconsegueixo treure’m
de els mans. Què farem? Escoltar els trons enmig de la tempesta i
llegir els versos d’aquell Baudelaire regalat? O passejar nus pels
castells de cartes de la nostra memòria? Tots aquests interrogants
que queden sense resposta, totes aquestes missives enviades a
destinataris desconeguts, amb declaracions d’amor infundades.
Deixa’m beure de tu. Esquinçar-te la pell i deixar fluir la sang.
Reposar els teus llavis en la ferida. Romanticisme i mort, i el clam
d’eternitat llançat més allà de la vall del no-res. Perquè de
la brisa, del vent, en traurem tots aquells noms de tots els que van
morir una vegada en circumstàncies idèntiques a nosaltres.
Enamorats i perduts i vinculats l’un a l’altre. I ànimes
flotants. I ones.
