Cut the word

Aquest clam incessant pels carrers de Barcelona. Totes aquestes ombres que desfilen, juntes, sota el devastador sol de les cinc de la tarda. Prendrem el cafè en el bar on solíem anar, abans, on ens miràvem els ulls mentre xarrupàvem el mojito. Ni tu ni jo formem part de la nostra esfera mútua; la història pertany al cementiri de les històries, on de tant en tant les vídues hi duen flors, de plàstic. No hi ha marxa enrere, sento a través de la finestra. Els veïns sempre deixen anar aquestes màximes, que serveixen - des de l'inici al final dels temps - per il·lustrar qualsevol moment fatídic de qualsevol existència. Agafa la raqueta com una espasa i colpeja la tristesa fins la línia de fons. Rebotarà amb força a la paret i fent-la miques, podràs veure més enllà del seu límit. La llibertat deu ser això, deixar anar la ràbia amb un cop fort i veure com els núvols de davant els nostres ulls es dissipen. Després però, la teva absència, com sempre. Què he de fer per transcendir en tu i que inconscientment diguis el meu nom, en cada matinada?