Nou-cents trenta-dos

Lluitar un dia i sortir-ne victoriós. Concedir-te una altra oportunitat i caure, de genolls, definitivament derrotat. I marxar cap a casa, amb ferides al cos i l'ànima esquinçada i tastar, amb els llavis, la teva absència a la boca. I ara sentir-se sol i abandonat, melangiós, nostàlgic de la blavor oceànica dels teus ulls. Que es remogui tot el passat per dins amb cada estocada de la llança. Que al clavar-me l'espasa, profunda, al cor, en brotin totes les imatges d'un passat a Barcelona. He viscut encadenat tots aquests anys a aquells vint-i-tres dies abans de fer-ne els vint-i-tres i ara com Llàtzer, ressusciten en la memòria. Es comencen a moure, en els pantalans de la meva existència, els paràsits que ja creia morts. En el pla físic, ni serem lliures ni veurem plegats l'albada: tots aquells motius que esdevenen distància constitueixen les cadenes als dogmes que ens conformen, irrenunciables. La llibertat en la poesia. La llibertat en els somnis, en els solitaris capvespres, en dibuixar-te com aquells dies, en ser, tu i jo, un. I quan el primer raig de sol ens danyi la pell i soni el despertador i aquest refugi explosioni com un cristall de Bohèmia, cauran les llàgrimes que vam aguantar-nos al clavar-nos una espina al cor.