The man who isn't there

Haver d'esperar el moment idoni per escriure. Jugar a malabars i intentar equilibrar la nostàlgia, la felicitat que de tant en tant apareix com a miratge i aquest cansament envers una rutina que es comença a enganxar a la pell. Quan miri enllà, de tu, de mi, d'aquells records entre els carrers de Barcelona, només podré veure una ciutat de gel assetjada per un bombardeig aeri. I d'entre el mar, com Llàtzer, ens ressorgiran els morts amb pedres a la butxaca i vidres a la sang. Què dir si de tots, si de tots aquests móns, aquest és l'únic on la distància no esdevé el llast per impedir alçar el vol? Perquè mira'ns. Transcendir de nosaltres mateixos implica caure en l'abisme de la nostra esquerra. I qui serà el valent que durant la caiguda redimirà els seus pecats obrint totes les ferides ja cicatritzades? Si estem condemnats, si durant les nits de lluna plena ens despertem neguitosos amb un crit als llavis, si besar-te fou tan fugaç com un estel, és perquè realment no mereixíem res de tot el que ens pertanyia. Però ara clou els ulls. Sortirà, de sota el llit, la mà que t'aferri amb força i et xucli al país d'arena negra. I llavors tot seran preguntes, com fins ara.