Aquesta terra no regala res, ni aquest Sol tímid que brilla a l’horitzó, ni el primer crit d’un nadó acabat de nàixer, ni la sang que brota irremeiablement de les meves venes. Tot ha de ser pagat, tot té la seva contrapartida; el somriure d’avui es saldarà amb una llàgrima durant l’endemà, el silenci de la setmana passada es compensarà amb el soroll d’aquest vespre.
Aquesta terra no ens regala res, per què, doncs, hauria jo de fer-ho? Agenollar-me davant vostre i acceptar l’acord esbiaixat i injust, somriure fins i tot i donar-vos les gràcies. Diuen que la generositat és també una forma de poder. Amb això us podria arrancar aquesta incomprensible ànsia d’estalviar-vos el que després invertiu en indignes activitats. Però per què? Es tracta de crear, d’assumir el camí com a propi, d’haver de tirar endavant forçosament, perquè mai un pot girar-se i desfer el sender que ja ha recorregut.
Aquesta terra no regala res, ni la collita després de dies d’esforç i de sol recaient sobre les nostres espatlles, ni la primera i última matinada en la que vam dormir plegats, ni aquesta la sal que ens penetra i ens talla els llavis. Però no vull res que no mereixi, ni tampoc vull res que no em correspongui. Si aquesta terra no m’ha de regalar res, exigeixo la justícia. I si la justícia passa per dir el no, rotund, gèlid, caldrà dir-ho.
En aquesta terra de ningú, jo sóc hereva de la tradició que obliga a imposar-nos.
Aquesta terra no ens regala res, per què, doncs, hauria jo de fer-ho? Agenollar-me davant vostre i acceptar l’acord esbiaixat i injust, somriure fins i tot i donar-vos les gràcies. Diuen que la generositat és també una forma de poder. Amb això us podria arrancar aquesta incomprensible ànsia d’estalviar-vos el que després invertiu en indignes activitats. Però per què? Es tracta de crear, d’assumir el camí com a propi, d’haver de tirar endavant forçosament, perquè mai un pot girar-se i desfer el sender que ja ha recorregut.
Aquesta terra no regala res, ni la collita després de dies d’esforç i de sol recaient sobre les nostres espatlles, ni la primera i última matinada en la que vam dormir plegats, ni aquesta la sal que ens penetra i ens talla els llavis. Però no vull res que no mereixi, ni tampoc vull res que no em correspongui. Si aquesta terra no m’ha de regalar res, exigeixo la justícia. I si la justícia passa per dir el no, rotund, gèlid, caldrà dir-ho.
En aquesta terra de ningú, jo sóc hereva de la tradició que obliga a imposar-nos.
