Tres negacions

Parlem de vísceres a les mans, de la sang tacant-nos el rostre, dels ulls gratinats dins un forn pirolític. Parlem d’aquesta mania d’agafar el camí més llarg per tornar a casa, de creuar els semàfors en vermell, de menysprear-ho tot, inclús de la pròpia vida. Parlem d’aquesta sensació de no ser a terra de ningú, d’haver vist com la primera inundació ha desfet el camí, de mirar-se les mans i desconèixer-les. Parlem de tot el que no pot tenir nom en la societat d’avui en dia. Parlem dels monstres que devoren l’ànima per dins, dels que riuen quan et converteixes en una mòmia, sense adonar-te’n. Si hi ha ombra és perquè hi ha sol. Si plou és perquè ha deixat de ploure. Esclaus d’allò efímer.