Tres mil fulles de tres branques

No sé si ja fa masses dies que som morts o bé ens estem deixant endur massa fàcilment per aquesta estranya monotonia que ens obliga a callar i a sotmetre'ns. A vegades et miro i em desconec, reflectida en els teus ulls de color blavor oceànica. Ha passat el temps i la ferida s'ha curat, dia sí, dia potser no tant. És viure d'aquests records que ens encadenen a una decisió que ha provocat un present equivocat. Però decidir trair i obeir la resurrecció del desig i la carn mai és una tasca fàcil. Ens hem fet mal? Ens hem danyat, més enllà de tota aquella sang que va brotar creant un riu nou, una cascada impetuosa que sorgia davant nostre? No som res més que ombra subjecte al pas del temps, a l'ara vinc i a l'ara torno. Un dia he de parlar de tu, de la decisió que vam prendre, d'una nit d'incendi i d'un matí de desconeixença i gelidesa, de l'acabament d'una persecussió que es va estendre durant més de tres anys, de la partida d'escacs que es vam guanyar - ambdós - i mai més va tornar a repetir-se. No hi ha dret a venjança quan l'equilibri ha estat assolit. La vida gira entorn oportunitats perdudes i silencis que expressen més que el nostre propi cos fingint a les dues de la matinada. Tres dies abans de fer-ne vint-i-tres i tres mil fulles de tres branques colpejant-nos el rostre. El dia que pugui esberlar-te el crani deixaré d'embriagar-me durant totes aquestes nits fredes per ser agost (en les que no s'està enlloc com a casa).